Categoria: Sense categoria

Aquesta setmana va venir a la notaria la senyora Assumpta, vol donar un pis que té a un dels seus 3 fills i tenia diversos dubtes que vam intentar resoldre entre l’Enriqueta, una de les oficials de la notaria, i jo:

1) Possibilitat de reservar-se l’usdefruit.

En cas de persones grans, i per descomptat en cas de ser l’habitatge habitual de la donant, és convenient reservar-se l’usdefruit vitalici de l’habitatge i així assegurar-se l’ús i gaudi exclusiu de l’habitatge mentre visqui. Aquest usdefruit acaba automàticament en el moment de la mort, acreixent al seu fill com a propietari.

2) I si l’habitatge donat està hipotecat?

S’haurà de deixar clar en l’escriptura de la donació aquest fet i si el seu fill assumeix o no tal hipoteca, ja que té repercussions fiscals.

3) Pot afectar a l’herència futura?

A l’escriptura de donació s’haurà de determinar, entre altres qüestions, si la donació es realitza a càrrec o no de la legítima futura, si és col·lacionable o no (és a dir, si el valor del pis donat computarà en un futur quan mori la senyora Assumpta en el valor del cabal hereditari).

4) Quins impostos es paguen en una donació a Catalunya?

Serien 3 impostos:

a) Impost de Successions i Donacions: en cas de ser descendent menor de 36 anys, ser el primer habitatge habitual i tenir ingressos anuals menors de 36.000 € té una reducció dels primers 60.000 € del valor de l’habitatge. Existeixen també incentius fiscals en cas de la donació de quantitat de diners amb la mateixa finalitat d’adquisició d’habitatge habitual.

b) Impost sobre l’Increment de Valor de Terrenys de Naturalesa Urbana: la seva quantia dependrà dels anys que hagi tingut en propietat el donant (a major antiguitat, major impost) i el valor cadastral del sòl, no afecta el valor de l’habitatge que s’assigni a l’escriptura.

c) Impost sobre la Renta de les Persones Físiques (IRPF): en cas d’existir un guany patrimonial per la diferència entre el valor de l’adquisició en el moment en què ho va fer Assumpta, i el valor que s’ha consignat en l’escriptura de donació. Existeixen diversos beneficis fiscals en el cas de donants majors de 65 anys.

5) Es pot revocar una donació?

En principi la donació és irrevocable, excepte que es compleixin determinades circumstàncies molt concretes i difícilment aplicables com la supervivència dels fills dels donants que aquests creien morts o la ingratitud dels donataris (s’entén com ingratitud els actes penalment condemnables que el donatari fa contra la persona o els béns del donant).

6) Necessàriament la donació ha de fer-se en escriptura pública davant de Notari.

En cas de fer-se en document privat no tindrà valor.

CARLOS JIMÉNEZ FUEYO

Notari d’Igualada

carlosjimenez@notariado.org

En els darrers anys s’ha plantejat la controvèrsia entorn de qui ha de pagar les despeses quan, en demanar finançament al banc, formalitzem davant de Notari una escriptura de préstec amb garantia hipotecària.

Tots hem vist com aquesta qüestió, que fins al moment actual no era objecte de debat -essent pagat íntegrament pel client-prestatari-, ha anat apareixent en discursos jurídics que versen sobre l’abús d’aquesta i altres clàusules del contracte.

Efectivament, aquesta clàusula ha estat declarada nul·la en la seva totalitat quan, per ella, correspon al prestatari el pagament de la totalitat d’aquelles despeses, tan notarials com registrals i els impostos quan constituïm una hipoteca, la renovem o la cancel·lem.

La recent sentència del Tribunal Suprem del 15 de març de 2018 ha aclarit aquesta qüestió de la distribució de les despeses, si bé una altra sentència anterior, del 23 de desembre de 2015 del Tribunal Suprem, va deixar clar que el Text Refós de la Llei de l’impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats en el seu article 8, determina que el contribuent és, a la constitució de drets reals, hipoteca, penyora, etc., aquell a favor del qual es constitueix l’acte i en els préstecs, el prestatari, qualsevol que sigui el seu tipus.

Què succeeix aleshores si combinem les dues figures? és a dir, si formalitzem un préstec amb garantia hipotecària, per exemple? És el mateix article 8 del Text Refós que diu literalment “la constitució de les fiances i dels drets d’hipoteca, penyora i anticresi, en garantia d’un préstec, tributaran exclusivament pel concepte de préstec”.

Per tant, si constituíssim un préstec en escriptura, el contribuent serà el prestatari que rebrà els diners. Però si només es constitueix el dret real d’hipoteca, donat que es formalitza a favor seu (ja que la garantia hipotecària es constitueix per la devolució d’un deute) aleshores seria l’entitat l’obligada al pagament de l’impost.

Malgrat que la regla general és formalitzar en escriptura el préstec amb la consegüent garantia hipotecària, de forma que el prestatari esdevé obligat al pagament donada la unitat del fet imposable, on l’obligació principal neix del préstec.

L’impost que hem de pagar per formalitzar en escriptura un acte o contracte avaluable econòmicament, i que s’inscrigui en el registre, és el que grava els Actes Jurídics Documentats. Per una banda, grava les matrius i les còpies de l’escriptura amb un timbre que apareix a cada foli d’ús exclusiu notarial. D’altra banda, una quota variable de l’impost en funció de la quantia de l’acte o contracte formalitzat.

La mencionada STS del 15 de Març 2018 venia a concloure que hem de diferenciar els següents conceptes.

En la constitució del dret real d’hipoteca que garanteix un contracte de préstec, el prestatari és l’obligat al pagament de l’Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats.

La quota variable de l’Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, determinada per la quantia del negoci jurídic, també el prestatari serà l’obligat al pagament, però la quota fixa, això és, el timbre de l’Estat que figura en cada foli de les matrius en què es redacta l’escriptura, i en les còpies d’aquestes, es pagarà; per al prestatari la de la matriu i el de les còpies, qui sol·liciti la mateixa.

CARLOS CALATAYUD CHOLLET

Notari d’Igualada

carloscalatayud@notariado.org

Quan som cotitulars d’un bé podem tenir necessitat de vendre la nostra part. Tanmateix, això requereix el consentiment de tots els cotitulars, que poden no estar-hi d’acord, bé perquè no necessiten liquiditat en aquest moment o perquè el preu de la venda no és el que desitgen. És per aquesta raó que l’art 552-10 del Codi Civil de Catalunya preveu que “qualsevol cotitular pot exigir, en qualsevol moment i sense expressar-ne  els motius, la divisió de l’objecte de la comunitat”.

Entra aquí en joc la Llei de Jurisdicció Voluntària -Llei 15/2015 de 2 de juliol- que ha regulat una manera força senzilla i abans de res transparent, que permet de forma voluntària subhastar un bé acudint al notari.

Un dels principals avantatges és evitar el control dels subhasters, que durant molt de temps han intervingut en les subhastes monopolitzant les mateixes, gràcies a un procediment en línia, la qual cosa permet que el preu final s’ajusti més a la realitat.

Però són més els avantatges d’aquest sistema. Com que és una subhasta electrònica, deixa de ser presencial, de manera que, a més d’evitar l’actuació dels subhasters limitant les ofertes, accessible des de qualsevol lloc, fent les licitacions mitjançant el portal de subhastes del BOE, no havent de realitzar-les ni tan sols en la notaria.

I la màxima difusió que s’aconsegueix és una de les seves característiques més valuoses. S’aconsegueix mitjançant la publicació al BOE, des del qual podrem accedir a tota la informació que es vulgui incorporar sobre l’immoble, des del títol de propietat o informació cadastral i registral, fins a fotos. I encara que sembli que al BOE només hi accedeix qui està més o menys relacionat amb aquests temes, en la pràctica podem fer circular aquest enllaç per mitjà dels molt diversos sistemes de xarxa social tan usats i de fàcil accés a l’actualitat.

El sistema a grans trets és el següent:

– Es justifica davant el Notari la propietat de l’immoble, generalment l’escriptura de compra, herència, donació …etc.

– Es comprova l’estat de càrregues del mateix obtenint informació del Registre de la Propietat, així com de les despeses de comunitat i l’IBI (impost sobre els béns immobles). L’existència de càrregues no és impediment per a la seva subhasta.

– Es signa l’Acta notarial en què s’especifiquen el preu de sortida, preu mínim i les altres condicions.

– El notari ha d’incorporar al Portal de Subhastes del BOE: https://subastas.boe.es les dades necessàries i l’accés a la informació addicional (fotografies, cadastre …etc.)

– 24 hores després de penjar l’anunci al portal comença la subhasta, que durarà 20 dies hàbils en els quals es podran fer les corresponents licitacions les 24 hores del dia.

– Podrà licitar tot aquell que, després d’inscriure’s, desemborsi un 5% del preu de sortida en el compte que té obert el BOE. La subhasta electrònica ens permet tenir contínuament actualitzada la informació de la mateixa, ja que remet immediatament la licitació realitzada que millora la nostra.

– Vençut el termini, els diners consignats es retornen automàticament als no guanyadors. El 5% del guanyador de la subhasta es transfereix al compte de consignacions del notari autoritzant.

– En els 10 dies següents el postor que ha guanyat la subhasta ha d’ingressar la diferència en el compte de consignacions del notari que l’ha tramitat.

– I finalment es formalitzarà l’escriptura de compravenda en el despatx del notari de la mateixa manera que qualsevol compravenda ordinària.

És, per tant, un sistema segur i fiable que de forma ràpida, transparent i senzilla ens permetrà resoldre, amb la intervenció del notari, un conflicte sobre una propietat.

CARLOS CALATAYUD CHOLLET

Notari d’Igualada

carloscalatayud@notariado.org

La setmana passada va venir a la notaria en Xavi, soci d’una societat de responsabiltat limitada composta  per 3 socis, cadascun d’ells titular d’un terç de les participacions socials de la societat. Tenia diversos dubtes, ja que volia vendre la seva part de la  societat i li vaig explicar els passos a seguir:

1) Comprovar quin règim de transmissió de participacions té la societat en els estatuts socials: és possible examinar dits estatuts en el Registre Mercantil (que és de contingut públic). Aquests estatuts són els que es van ser signats pels socis en l’escriptura de constitució, llevat que s’hagin modificat mitjançant l’acord de la Junta General i elevats a públic davant notari.

2) És lliure la venda entre socis.

3) També és lliure la venda a favor de cònjuge, ascendent o descendent del soci o a favor de societats pertanyents al mateix grup que la transmeten. Tot això llevat de la disposició contrària dels estatuts socials.

4) I si vol vendre a una persona que no sigui soci i que no sigui algun dels casos de família directa contemplats abans? A falta de regulació contrària dels estatuts els passos a seguir són, a) Comunicació per escrit a la societat amb les condicions de la venda. b) Cal fer acord de la societat en Junta General. c) Només es pot denegar la venda si la societat comunica al soci venedor la identitat d’un altre soci o tercer que les adquireixi en les mateixes condicions. És a dir, que ha de ser pel mateix preu comunicat pel soci que vulgui vendre. Fins i tot pot comprar les participacions la societat si no hi ha socis interessats. d) El document públic de transmissió s’ha d’atorgar en el termini d’un mes a comptar de la comunicació per la societat de la identitat de l’adquirent o adquirents. e) El soci podrà transmetre les participacions en les condicions comunicades a la societat, quan hagi transcorregut tres mesos des que s’hagués posat en coneixement d’aquesta el seu propòsit de transmetre sense que la societat li hagués comunicat la identitat de l’adquirent o adquirents.

5) Es pot pactar en els estatuts la venda lliure de les participacions? No, ja que per llei seran nul·les les clàusules estatutàries que facin pràcticament lliure la transmissió voluntària de les participacions socials per actes entre vius.

6)  Si un soci vol vendre 100 de les seves 200 participacions, se li pot obligar a vendre-les totes? No, ja que seran nul·les les clàusules estatutàries per les quals el soci que ofereix la totalitat o part de les seves participacions quedi obligat a transmetre un nombre diferent del de les oferides.

7) Es pot prohibir la venda de les participacions? No, llevat que en els estatuts es permeti al soci separar-se de la societat en qualsevol moment.

8) Es pot establir un període de prohibició de venda de particpacions? Sí, la llei permet impedir en els estatuts la transmissió voluntària de les participacions per actes entre vius, o l’exercici del dret de separació, durant un període de temps no superior a cinc anys a comptar de la constitució de la societat, o d’una ampliació de capital.

9) Què succeeix en cas de defunció d’en Xavi? Els hereus d’en Xavi, a qui correspongui, en la seva herència les particpacions socials es convertiran en socis.

10) Poden els altres socis comprar les participacions d´en  Xavi en cas que mori ?. Sí, però sempre que s’estableixi en els estatuts.

11) A quin preu les comprarien?. Pel valor raonable al dia de la mort del soci, calculat segons les regles dels casos de separació de socis.

CARLOS JIMÉNEZ Fueyo

Notari d’Igualada

carlosjimenez@notariado.org

És freqüent que en el patrimoni d’una societat ens trobem amb certs béns que són aliens a l’activitat i dels quals gaudeixen els seus socis-propietaris. L’habitatge habitual, l’apartament de la platja…. etc. i de vegades és necessari o aconsellable que els mateixos no figurin a nom de la societat, sinó del soci per  diverses raons.   

Aquesta situació, que és més habitual de l’aconsellable, pot canviar-se de diverses formes, a les que farem referència, cosa que ens permetrà corregir aquest error i evitar que en un futur ho heretin els que venen darrera, ja sigui per organitzar la nostre successió o bé perquè transmetrem tota o part de l’empresa, i lògicament en volem conservar la propietat.

Si deixem en herència un bé que està integrat en la societat, ens trobarem que pot resultar difícil o impossible fer efectiva aquesta successió.

Si transmetem l’empresa, hem d’evitar que en el balanç figurin aquells béns que no volem transmetre amb la societat, en la mesura que no formin part dels actius afectes a l’activitat.

La decisió de com dur a terme aquest trànsit dependrà de si qui rep els béns que surten de la societat és una persona física o una persona jurídica i, en qualsevol cas de la repercussió fiscal que tingui tant per al soci com per a la societat. S’ha d’estar, per tant, al cas concret. Si normalment és el supòsit que el soci sigui una persona física sol acudir a la reducció del capital, en el cas que sigui una persona jurídica sol ser el pagament d’un dividend de la fórmula utilitzada.

En el cas genèric d’una societat de responsabilitat limitada, per ser aquesta la forma més freqüent que adopten les societats, el primer que podríem descartar és el de la venda directa de la societat al soci; donat què si el més freqüent és que estiguem parlant d’un bé immoble, caldrà justificar els mitjans de pagament, sent la repercussió final la d’una compravenda ordinària.

Per aquesta raó podem optar, en primer lloc, per reduir el capital de la societat adjudicant al soci aquest bé amb un valor que equival al de les seves aportacions a la societat així com a la part de les reserves de la societat que corresponen a les mateixes.

I si la societat en la base imposable de l’impost de societats integra la diferència entre el valor de mercat del bé i el seu valor comptable, la repercussió fiscal en el soci variarà en funció que aquest sigui una altra societat o una persona física.

Físicament, ambdós hauran de pagar L’IVA i operacions societàries, la persona física tindrà en renda un rendiment de capital mobiliari (quan allò rebut superi el valor d’adquisició) i el soci persona jurídica, en la base imposable del seu impost de societats, es reintegrarà la diferència entre valor de mercat i d’adquisició.

La formalització tindrà lloc en escriptura pública, amb acord unànime de la Junta General, atenent en tot cas a les peculiaritats que pogués haver establert la societat en els seus estatuts i a la deguda protecció dels creditors; els quals estaran protegits de forma que aquells béns que surten de la societat respondran dels deutes socials contrets amb anterioritat a la publicació de l’acord al BORME, moment en què passi a ser oposable a tercers.

Posteriorment s’inscriurà l’acord de reducció de capital, al Registre Mercantil, i el canvi de titularitat dels béns en el Registre de la Propietat o administratiu corresponent, com en el de trànsit si es tracta d’un vehicle.

La segona forma de dur a terme l’adjudicació al soci d’un bé de la societat seria el pagament de dividends, amb càrrec als beneficis de la societat en l’exercici o les reserves de lliure disposició (amb els límits legals que ens impedeixen aquest repartiment si com a conseqüència del mateix el valor del patrimoni net queda per sota del capital social).

Hem de tenir en compte que aquests dividends no han de ser necessàriament dineraris, sinó que poden fer-se efectius en espècie sempre que els estatuts no ens limitin aquesta possibilitat.

Fiscalment s’haurà de pagar L’IVA o transmissions (al tipus impositiu del 10%), en tot cas. I si el soci que rep el bé és persona física tindrà un rendiment de capital mobiliari, i si fos una societat s’integrarà en la seva base imposable de l’impost de societat, l’import del dividend acordat. Per la seva part, la societat que reparteix el dividend integrarà a la seva base imposable de l’Impost de Societats la diferència entre el valor del mercat del bé i el seu valor comptable.

De la mateixa manera la reducció del capital es formalitzarà en escriptura pública i s’inscriurà només al Registre de la Propietat o administratiu corresponent.

De manera més residual queda finalment la possibilitat de procedir a distribuir la prima d’emissió que té un tractament semblant al repartiment de dividends ja que és assimilada a una reserva voluntària, si bé fiscalment és més pròxima a la reducció de capital.

En definitiva i per concloure, la decisió de com separar béns de la societat dependrà fonamentalment de la fiscalitat havent d’estudiar cada cas concret i les circumstancies de cada soci que rebrà el bé.

CARLOS CALATAYUD CHOLLET

Notari d’Igualada

carloscalatayud@notariado.org

Cuando en la Notaría firmamos una escritura de préstamo, con la que ofrecemos a garantía la constitución de una hipoteca sobre una finca, es frecuente que surja la duda referente a lo que se llama “responsabilidad hipotecaria”: un conjunto de conceptos y cifras que suelen marear al cliente y que requieren ser explicados normalmente.

Algo que no ofrece ninguna duda es que, en el momento en que firmamos el préstamo, surge una obligación para quien ha recibido el dinero: la devolución de la suma prestada, más sus intereses derivados en el período de tiempo que hayamos pactado con el banco. De igual modo, la entidad financiera tendrá el derecho a exigirnos el pago y cumplimiento en la forma y plazos estipulados en la escritura.

El Código Civil establece la obligación de toda persona de cumplir con sus obligaciones en el artículo 1911. Del cumplimiento de las obligaciones responde el deudor con todos sus bienes presentes y futuros. Se llama “principio de responsabilidad personal e ilimitada”.

La razón de la constitución de la hipoteca es la de tener, para el banco, una garantía de cumplimiento de la obligación por parte de cliente, y para el cliente, es una forma de obtener unas condiciones más favorables para el préstamo solo. licidad.

Y la finca que ofrecemos en garantía, y que resulta hipotecada, quedará afecta al pago del préstamo, de modo que si no se cumple, el banco puede instar a la venta del inmueble con preferencia a otros acreedores para cobrar la cantidad adeudada. Es importante tener en cuenta que, si vendiéramos este inmueble hipotecado, el banco podría igualmente instar su venta, ya que la constitución de la hipoteca en escritura y su inscripción en el registro de la Propiedad, da al préstamo hipotecario constituido publicidad frente a terceros . Por tanto, el inmueble responde cualquiera que sea su propietario.

Llegado a este punto, empezaremos a entender qué es la responsabilidad hipotecaria. Al dejar de pagar el préstamo, y si el banco declara su resolución anticipada, nos reclamará unas cantidades: la parte de capital y los intereses que correspondan a las cuotas vencidas y no pagadas, el capital todavía no vencido, las comisiones de reclamación estipuladas , los intereses de demora sobre el capital vencido y no pagado y, finalmente, los gastos en que incurra el banco para llegar a cobrar lo que se le debe (gastos de ejecución…). La suma de estas cantidades es la responsabilidad hipotecaria.

Pero su efecto no es el mismo si el propietario del inmueble sigue siendo el deudor en si es un tercero. Ya hemos dicho que la finca la podemos vender y el comprador asumir que este bien es garantía de una deuda que es de otra (convirtiéndose en hipotecante de deuda ajena) o puedo hipotecar mi casa en garantía de la deuda, por ejemplo , de mi hijo (seré un hipotecante no deudor).

Estas cantidades que comprenden la responsabilidad hipotecaria determinan lo máximo que por cada uno de los conceptos podrá reclamar el banco al que sea dueño de la finca pero no deudor de banco. Es decir, que si al ejecutar la hipoteca se vendiera por una cantidad superior a la deuda, el dueño no deudor se quedaría el sobrante. Pero si se vendiera por una cifra inferior a la cantidad que el banco reclama al deudor, no se le podría reclamar esa cantidad al hipotecante no deudor. Por tanto, limita la responsabilidad de quien sea hipotecante no deudor.

Sin embargo, el deudor que es dueño de la finca hipotecada tendrá que pagar la deuda íntegra que le reclama el banco en todo caso, por lo que si se vendiera la casa por más dinero que el total reclamado por el banco, el deudor recibiría el sobrando una vez liquidada la deuda. Pero si se vendiera por menos, el deudor debería pagar la cantidad que quedara pendiente para liquidar la deuda.

Y es entonces cuando actúa el principio de responsabilidad universal y personal, puesto que el deudor responderá con todo su patrimonio, presente y futuro, ante el acreedor hasta que liquide definitivamente la deuda.

Un dubte habitual en les empreses familiars és si donar, o no, poders a persones de confiança. És clar que en les empreses grans aquest problema no existeix, ja que és necessari tenir diferents apoderats, però en les empreses familiars existeix el risc d’una malaltia greu o mort de l’administrador únic i l’empresa es quedaria sense capacitat per seguir la seva marxa normal, ja que no es poden signar contractes, transferències, préstecs, leasing o qualsevol document necessari per a l’activitat ordinària de l’empresa.

Aquests poders signats davant de notari s’han d’atorgar amb les cauteles necessàries, ja que en alguns casos no es té prou confiança en els apoderats, encara que siguin familiars del soci únic, però els riscos de deixar l’empresa inoperativa superen els problemes que poden tenir aquests poders si es redacten correctament o amb apoderats de màxima confiança.

1) Quins poders es poden signar? Els poders generals inclouen múltiples facultats, com ara vendre immobles, prendre diners a préstec, relacionar-se amb l’Administració, entre altres; els anomenats mercantils, per al dia a dia de la societat, sense les facultats de vendre immobles i signar préstecs; i els especials, que són només per a actes concrets de caire laboral, fiscal, vendre un pis concret, o un préstec determinat

2) A favor de qui s’atorguen? Es pot apoderar a qualsevol persona, ja sigui familiar, amic, etc. És molt important no apoderar persones amb les quals no hi hagi una absoluta confiança respecte a que realitzarà l’encàrrec de forma correcta, ja que amb els poders generals, SI NO S’UTILITZEN DEGUDAMENT, poden arruïnar a qui ha donat el poder. A les notaries aquests poders es coneixen col·loquialment com “poders de ruïna”, doncs són uns poders que, en cas de no utilitzar-se adequadament, poden ser molt perillosos. En la pràctica s’atorguen a favor dels fills, entre cònjuges i parelles i, de vegades, entre germans.

3) Quants apoderats poden haver-hi? Es pot fer un poder a favor d’una o diverses persones. En cas d’haver-hi diverses persones apoderades, aquests apoderats ho poden ser de forma solidària, és a dir, podran signar de forma individual, o de forma mancomunada, és a dir, hauran de firmar tots els apoderats conjuntament. Cada cas és diferent. Pot signar-se, per exemple, un poder a favor de tres fills, que només podrà utilitzar-se si signen dos alhora o fins i tot els tres, o bé que cada fill pugui signar individualment.

4) Quines facultats comprèn? Per a qualsevol acte amb transcendència patrimonial, com treure diners del banc, fer transferències, comprar i vendre pisos, realitzar gestions a Hisenda, Seguretat Social, Ajuntaments, Generalitat, Correus…

5) Es pot anul·lar? Sí, acudint al notari perquè es revoqui formalment i d’aquesta manera: a) Es notifica a l’apoderat que no pot utilitzar-ho més. b) Es pren nota en el Protocol notarial, impedint que s’estenguin noves còpies del poder. c) Es demana a l’apoderat la devolució de l’escriptura perquè no pugui seguir fent-ne ús.

6) Quina durada té? Mentre no s’anuŀli el poder, dura indefinidament; a les notaries sovint utilitzem poders generals signats fa 20 anys.

Guarda i custòdia dels fills en la parella de fet
S’apliquen les mateixes normes que per al cas de les parelles casades, essent la norma general la custòdia compartida, llevat que la protecció de l’interès superior del menor requereixi una altra fórmula.

Ús de l’habitatge després del trencament de la unió de fet
Els convivents en parella estable poden acordar l’atribució a un d’ells de l’ús de l’habitatge familiar, amb el seu parament domèstic, per satisfer en la part que sigui pertinent els aliments dels fills comuns que convisquin amb el beneficiari de l’ús o l’eventual prestació d’aliments d’aquest.

Si no hi ha acord o si aquest no és aprovat, en el cas que els convivents tinguin fills comuns, l’autoritat judicial pot atribuir l’ús de l’habitatge familiar amb subjecció a les regles pertinents.

Pensió d’aliments després de la ruptura de la unió de fet
Si la parella estable s’extingeix en vida dels convivents, qualsevol dels convivents pot reclamar a l’altre una prestació d’aliments, si la necessita per atendre adequadament la seva sustentació, en qualsevol dels casos següents:

a) Si la convivència ha reduït la capacitat del sol·licitant d’obtenir ingressos.

b) Si té la guarda de fills comuns, en circumstàncies en què la seva capacitat d’obtenir ingressos quedi disminuïda.

Compensació econòmica per raó del treball després del trencament de la unió de fet
Si un convivent ha treballat per a la llar substancialment més que l’altre o ha treballat per a l’altre sense retribució o amb una retribució insuficient, tindrà dret a una compensació econòmica, sempre que en el moment del cessament de la convivència l’altre hagi obtingut un increment patrimonial superior, d’acord amb les regles que regeixen per al matrimoni.

Permís retribuït per unió en parella
En determinats convenis col·lectius o contractes de treball de forma individualitzada es reconeix el permís laboral de 15 dies per constituir-se en parella de fet.

Qui hereta en una parella de fet si hi ha testament fet pel causant?
Heretaran la propietat dels béns la persona o persones que designi el causant en el seu testament, independentment de si són fills, parella o, fins i tot, una persona estranya.

Qui hereta en una parella de fet si no hi ha testament fet pel causant?
Si hi ha fills del difunt (encara que no siguin de la parella) heretaran els fills, i la seva parella obtindrà l’usdefruit mentre visqui (independentment que en un futur pugui conviure o casar-se amb una altra persona). Si no hi ha fills, heretarà la parella (sempre que es pugui acreditar aquesta unió).

Si la seva parella no és l’hereva, ha d’abandonar l’habitatge quan mori el causant?
A Catalunya existeix el conegut com “any de plor” o any de viduïtat, pel qual durant l’any següent a la mort, el supervivent té dret a continuar usant l’habitatge conjugal i a ser alimentat a càrrec del patrimoni, d’acord amb el nivell de vida que havien mantingut els cònjuges.

Qui té dret als objectes personals del difunt?
En el cas de parelles de fet legalment acreditades li correspon la propietat de la roba, del mobiliari i dels estris que formen el parament de l’habitatge conjugal, llevat que els hagi llegat en testament a una altra persona. No s’aplica als objectes artístics o històrics, ni als objectes de valor extraordinari.

Què significa la quarta vidual?
És un dret del supervivent quan, amb els béns propis, o els rebuts per herència, no tingui recursos econòmics suficients per satisfer les seves necessitats, tenint dret a obtenir en la successió del convivent premort la quantitat que sigui necessària per atendre-les, fins a un màxim de la quarta part de l’actiu hereditari líquid. Es té en compte el nivell de vida que gaudia durant la convivència, la seva edat, l’estat de salut, els salaris o rendes que s’estiguin percebent, etc.

Pensió de viduïtat en la parella de fet o parella estable
Es requereix:

1) Inscripció al Registre de parelles estables o constituït davant de Notari (dos anys abans a la data de mort del causant, com a mínim).

2) Acreditar una convivència ininterrompuda de 5 anys (mitjançant el certificat d’empadronament).

IRPF i declaració conjunta
Segons la normativa estatal, en les parelles de fet, només un dels seus membres pot formar unitat familiar amb tots els seus fills menors o majors incapacitats judicialment. L’altre membre de la parella ha de fer la declaració de forma individual.

Règim econòmic
No hi ha règim pròpiament dit, així que les parelles de fet tenen una total llibertat i poden pactar el règim econòmic que prefereixin, ja sigui separació de béns o guanys, fins i tot poden adquirir béns amb pacte de supervivència, cas en el qual el que mori primer dels dos la seva meitat anirà directament a l’altre membre de la parella. Llevat que es pacti el contrari, cadascun dels membres de la parella disposa dels seus propis béns, de forma similar al règim de separació de béns.

Autorització de residència per a estrangers:
La constitució d’una parella de fet i la seva inscripció en el Registre de Parelles de Fet de Catalunya, sempre que un dels membres sigui ciutadà de la Unió Europea, atorga a aquest el dret que la seva parella, estranger no europeu, resideixi i treballi regularment a Catalunya.